Sortint de l’ou

EXIT ha estat una experiència nova a Barcelona. A un carrer de Plaça Catalunya, en un discret primer pis, durant els últims mesos s’hi han reunit joves -i no tant- amb ganes de fer coses noves. Pensament crític, autoformació, improvizació artística… quantes coses en un espai tan petit!

En tan poc temps han passat per aquell edifici personalitats com Tariq Alí, Richard Gott o Rossana Rossanda, a més de professors universitaris de Barcelona i Madrid i altres personalitats habituals del MACBA i el CCCB. Hi ha dues coses bàsiques que diferencien aquests dos espais del xiringuito EXIT: Mentre darrere dels altres dos hi ha la petjada de l’Ajuntament de Barcelona, EXIT s’autogestiona i s’autoorganitza, en una clara iniciativa de fer política des de baix. L’altra, és que era un espai okupat.

Fa poques hores han entrat els mossos d’esquadra, amb els paletes i el propietari de l’immoble, i han “desallotjat l’espai” (on no hi havia ningú). Els paletes han començat a desmuntar-lo. L’experiment d’EXIT ha acabat, o això sembla, però la iniciativa de les persones que l’han dut a terme de ben segur que no defallirà.

El desallotjament express d’EXIT coincideix amb les sentències que preveuen també el desallotjament del local de Magdalenes (on es reuneix, entre altres, el col·lectiu V de Vivienda), i del EPA Patio Maravillas (Madrid). Tots tres projectes han plantejat un nou model d’okupació, respectuós amb els veïns i que treballa pel barri, una política colaborativa, crítica i serena. Però l’Ajuntament de Barcelona (i de Madrid, pel que es veu), ho posa tot dins el mateix sac, ja no escolta a la ciutadania.

Volem espais per a les iniciatives populars!!

Ojeo el último bestseller que ha llegado a la biblioteca del instituto, y no lo niego: se me pone la piel de gallina cuando veo las fotos, cuando leo las opiniones de los lectores, cuando repaso por encima las vicisitudes de Jaume Sanllorente, un joven periodista catalán que se imbrincó en el proyecto de salvar un orfanato en Bombay.

Y no puedo evitar pensar: “qué listo!” Cuanta gente hay que da su vida a algun proyecto? Sin embargo, no mucha, pero la mayoría quedan en el anonimato y no salen a la luz. Es más, no hace falta irse al otro lado del mundo para ayudar a la humanidad. Pero Sanllorente tiene la ventaja de ser periodista, dominar la palabra y tener los recursos para estremecer al lector.

Salvando las distancias, la historia me recuerda a la de Harold Waxenecker. Tuve la oportunidad de conocerle en Guatemala, y su historia es igual de estremecedora. Pero él la cuenta con calma, con ironía, con una sonrisa en la boca, y no tiene previsto escribir ningun libro, por lo menos sobre él.

Haroldo (su nuevo nombre desde hace 13 años) era un joven austríaco que se enroló, allá por 1995, en una brigada de apoyo a las guerrillas guatemaltecas. Después de 6 meses, sus compañeros europeos regresaron al Viejo Contintente, pero él permaneció con la guerrilla. Un año después se firmaron los acuerdos de paz y la guerrilla se desmovilizó. Lejos de decepcionarse, de tirar la toalla, Haroldo comprendió que quedaba mucho trabajo por hacer.

Doce años después de su llegada a Guatemala, Haroldo sigue al pie del cañón. Promoviendo redes de economía solidaria, dando clases en las escuelas populares de las comunidades de exguerrilleros y gestionando, desde hace un año -cuando le visitamos acababa de arrancar el proyecto- una editorial para los proyectos comunitarios.

Más de dos metros de rebeldía y sensibilidad, imposibles de olvidar.

Avui he començat a estudiar per la recuperació de Projectes i Gestió de l’Empresa Informativa, assignatura “mare” de la carrera de periodisme (la-mare-que-la-va-parir), amb 10 crèdits apassionants sobre com es munta un negoci capitalista amb la informació com a matèria prima.

I amb dues pàgines m’he deprimit. Gràcies, Laura Bergés, per recordar-me que:

- El periodisme és una professió entre el benefici econòmic i el servei. Per tant, sovint s’ha de deixar de banda la responsabilitat social per ser competitius en el mercat.

- La matèria primera que fa servir és la informació, i per tant es nodreix de i produeix béns inmaterials.

- “Fa un ús intensiu del factor treball”, que és principalment un treball inmaterial, “cosa que fa difícil posar-hi un preu”.

- La característica principal d’aquesta empresa és la velocitat -rigurositat en els terminis d’entrega- i la flexibilitat -inestabilitat d’horaris-.

Saber que vaig escollir com a professió -espero ser a temps de repensar-m’hi- l’exemple paradigmàtic de l’explotació en la Societat del Coneixement és el que necessitava per motivar-me a no parar d’estudiar en tota la nit. Crec que deixaré que el temps passi i em quedaré a la biblioteca de l’institut fins a la jubilació.

Feia massa temps que no passava un diumenge improductiu als Amics de les Arts. Tota la tarda asseguda a la mateixa taula en bona companyia, ara arriben uns, ara uns altres se’n van, ara visites la taula del costat….

Tothom explica les seves vicissituds del cap de setmana i fas plans de futur que, sense sortir del bar, no es compliran mai. Però tot això sembla que ha de canviar: s’acosta l’estiu, i després d’un curs certament intens, roden molts projectes per les ments dels “amics”.

Tots estem d’examens, però ja pensem en Festa Major. Una festa per la qual no dono un duro, i contra la qual hem de crear estratègies. La primera hipòtesi és fugir de la ciutat durant l’infernal esdeveniment, amb propostes tant suculentes com Sant Cugat (i les seves barraques pijo-alternatives) o una visita a la Catalunya central, Vic. Segur que qualsevol d’aquestes dues Festes Majors supera amb escreix el super-cartell del Jove Tu També Pots d’enguany, del qual ja em puc imaginar el lema i on el grup principal és Opció K-95.

L’altra idea ha estat la de “canviar des de dins”. Ui, això és molt poc anti-sistema, molt “refor”, però pinta interessant. Es perfila la creació de “l’Associació de Joves Puntaires de Coixí” o qualsevol estupidesa que ens permeti posar-nos a l’organització de la Festa Major. Això sí, canviant el model i canviant, sobretot, els grups convidats.

Si el punk ha muerto, rumba en su tumba. Eskorzo és l’objectiu que ha rebut més suport, pel que ja s’han començat a moure contactes (en realitat ha estat una tarda productiva), acompanyats d’uns impepinables Che Sudaka (que ja enyorem) i d’altres grups divertits i originals.

Comença la creuada per fer de la festa major un espai interessant. Per començar, cal aconseguir que aquest any sigui l’últim de la llarga agonia que pateix l’espai jove de la nostra festa. I el boicot es perfila com l’opció més interessant. Algú té propostes pel 4-5-6 de juliol?

En el marc del cicle “El Parc tot l’any”, a Vallparadís se celebra cada setmana un concertillo de jazz, o alguna cosa que colen com a semblant. Aquest cap de setmana, i sabotejant -per la meva alegria- la Fira Modernista, la pluja ha acompanyat els terrassencs i terrassenques durant més de 24h seguides. A mi “plin”, perquè m’he passat aquests dos dies tancada a casa fent feina (encara que a algú li sembli increïble), però hi haurà molta gent enrabiada per aixo de la Fira Modernista. Ui, quina pena que em fan.

L’únic respir que m’he permès ha estat el concertillo que, com anava dient, hi havia avui a Vallparadís. S’ha fet a l’antic restaurant de La Muntanyeta, perquè no es mullessin els músics. Arecio Smith i companyia han fet sortir el sol (literalment) amb les seves composicions… mmm… sui generis.

Si bé al principi érem 7 persones, miraculosament el local s’ha omplert poc després de començar el concert (Terrassa sempre va tard, ja se sap). I ha valgut la pena! Jazz, música electrònica, en un ambient distès i acollidor. Asstrio fan música, però també investiguen. Arecio Smith toca quatre taules alhora, i només n’hi ha una que faci notes!

Recordo quan van tocar a la Plaça Vella, pel Festival de Jazz, que les persones d’edat avançada que gaudien del concert asseguts al sol, quan sonaven els “talls de veu” (no sé com es diu en argot), comentaven: “la noia que canta, no és dalt de l’escenari, no?”. I és que les noves tecnologies fan que més d’un estigui perdut.

Si teniu ganes de marxa, innovació i bona música, no us perdeu Asstrio!

Me fascina la capacidad que tiene el sistema en el que vivimos de apropiarse todo cuanto se revela en su contra. Hace más de treinta años, un montón de mujeres (y hombres, cada vez más) se rasgan las vestiduras en favor de la igualdad, de la no discriminación por causa de género. Hace tiempo que se descubrió ya que la mujer no era un objeto o una mascota. Las mujeres se levantaron para reivindicar sus derechos (ni más ni menos que los hombres), por liberarse a si mismas de las ataduras del patriarcado.

Eso implicó, en su momento, cosas que hoy nos parecen de cajón como poder llevar pantalones, cortarnos el pelo o tener derecho a voto. También implicó una liberación de las conductas afectivas: ¡podernos besar en la calle!¡No quiero ser virgen hasta el matrimonio! Que gran victoria, eh?

El destape desató a las mujeres del patriarcado pero las ató a un nuevo amo: el mercado de la estética. Treinta años de lucha para que la mitad (o más) de las chicas se sientan identificadas con esto:

La triste realidad dice que hemos dejado la época en que las mujeres se sentían esclavizadas por sus maridos, por sus padres y por la sociedad en general, en que no podían hacer nada y eran tratadas como un objeto (doméstico y sexual) para llegar a un punto en que las mujeres se sienten orgullosas de ser un objeto sexual, y compiten por ver quien lo es mas.

Un tremendisimo ejemplo de como las sociedades disciplinarias, en que nos obligaban a ser de una forma, se han transformado en la sociedad de control que nos invita, sutilmente, a seguir las mismas reglas con distinto disfraz. Pero que te discrimina también, aunque de otras formas, si no sigues sus reglas invisibles.

Joan López donava a la roda de premsa d’ahir la seva versió sobre l’actualitat de Kosovo, un tema molt recurrent últimament, i massa sovint comparat amb el sobiranisme català. En aquest sentit, López va demostrar tenir una visió del país molt diferent de la d’Esquerra Republicana. Mentre aquests demanaven “un país de primera”, el secretari general de l’Institut Catalunya Futur menyspreava sense miraments “la petulea” de Kosovo, assegurant que els catalans que s’hi comparaven tenien problemes d’autoestima nacional. És a dir, que mentre Catalunya és, als seus ulls, un país (o regió, autonomia, territori) de primera, Kosovo no ens arriba ni a la sola de la sabata.

Els nous membres del govern de Zapatero es varen presentar ahir en societat. Un dels “batejos” més esperats fou el de Bibiana Aido, la nova ministra del nou ministeri d’Igualtat. Les aigües de l’esfera política estan remogudes amb tanta novetat. Aido, de 31 anys, és la ministra més jove que ha tingut mai Espanya: és la primera nascuda en el període democràtic. Tan nova és, que aquest ministeri és el primer càrrec que ocuparà. Fins al moment, destaca al seu currículum el càrrec de “Directora de la Agencia Andaluza para el Desarrollo del Flamenco de la Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía”. Nobilíssima causa la que la ocupà entre 2006 i 2008, però el salt directe al Ministeri d’Igualtat costa d’entendre. Si més no, Zapatero ha demostrat novament que no té complexes a l’hora de fer les coses, i ha apostat per un rejoveniment del seu entorn. Bibiana Aido, a més de ser dona i jove, és de les poques ministres que té blog: Amanece en Cádiz

Fa 40 anys uns estudiants es van rebel·lar, entre altres motius, perquè no els deixaven entrar a l’habitació de les noies. Podríem discutir si és lícit revolucionar un país per una menudesa com aquesta, com també és qüestionable per què hi ha més assistents als macrobotellones que a mobilitzacions d’altres tipus.

El moviment del 68 s’ha analitzat del dret i del revés, des de totes les tendències. Se li ha exprimit tot el suc que podia donar: la revolta sense objectius! L’alliberament sexual! El rebuig al treball! Sembla ser que els únics que seguim sords davant l’efemèride som precisament els hereus més directes d’aquell moviment. Què se n’ha fet del moviment estudiantil? Llegeix més »

Necessitava una excusa.

He intentat retardar aquest moment tant com he pogut, però fins i tot les “autoritats acadèmiques” m’impedeixen seguir vivint al marge de la blogosfera. Des que César Calderón em va preguntar com podia dormir tranquil·la estudiant periodisme sense tenir un blog, la meva vida no ha estat la mateixa. No és que hagi dormit menys, però sí que hi he donat més voltes.

“Què hi explicaries en un blog?”, m’he preguntat sempre. La majoria dels blogs que he visitat tenen menys credibilitat que el 20Minutos. Això suposa una amenaça, però també una oportunitat: “Vigila no et converteixis en un blog més d’aquest majoria”, diu l’angelet. I el diable contesta: “Bah, total, fer-ho millor que depen de qui tampoc deu ser gaire complicat!”

I en això estem, iniciant un experiment que pot durar tant com l’assignatura que me l’ha fet obrir o que es pot convertir en alguna cosa més. El temps ho dirà, i mentrestant, l’anirem malgastant (o invertint) en infiltrar-nos a la blogosfera, aquesta meravellosa eina 2.0 que ens permet tenir vides paral·leles. Una nova i creativa manera de perdre més temps. Sumant-hi el Twitter, el Facebook, Last.fm i Youtube, dubto que tingui gaire temps per a la vida real…

Aquí deixo un node més a la xarxa. La majoria de blogs tenen el mateix preu que utilitat (0), o sigui que provarem de teure-li una mica de “plusvalor” (uf, quina paraula!) a aquesta tasca acadèmica i, com a mínim, que em serveixi per ser una mica més “modernilla”.

Visca les noves tecnologies