La derrota del feminismo en la sociedad de control

Me fascina la capacidad que tiene el sistema en el que vivimos de apropiarse todo cuanto se revela en su contra. Hace más de treinta años, un montón de mujeres (y hombres, cada vez más) se rasgan las vestiduras en favor de la igualdad, de la no discriminación por causa de género. Hace tiempo que se descubrió ya que la mujer no era un objeto o una mascota. Las mujeres se levantaron para reivindicar sus derechos (ni más ni menos que los hombres), por liberarse a si mismas de las ataduras del patriarcado.

Eso implicó, en su momento, cosas que hoy nos parecen de cajón como poder llevar pantalones, cortarnos el pelo o tener derecho a voto. También implicó una liberación de las conductas afectivas: ¡podernos besar en la calle!¡No quiero ser virgen hasta el matrimonio! Que gran victoria, eh?

El destape desató a las mujeres del patriarcado pero las ató a un nuevo amo: el mercado de la estética. Treinta años de lucha para que la mitad (o más) de las chicas se sientan identificadas con esto:

La triste realidad dice que hemos dejado la época en que las mujeres se sentían esclavizadas por sus maridos, por sus padres y por la sociedad en general, en que no podían hacer nada y eran tratadas como un objeto (doméstico y sexual) para llegar a un punto en que las mujeres se sienten orgullosas de ser un objeto sexual, y compiten por ver quien lo es mas.

Un tremendisimo ejemplo de como las sociedades disciplinarias, en que nos obligaban a ser de una forma, se han transformado en la sociedad de control que nos invita, sutilmente, a seguir las mismas reglas con distinto disfraz. Pero que te discrimina también, aunque de otras formas, si no sigues sus reglas invisibles.

Països de primera

Joan López donava a la roda de premsa d’ahir la seva versió sobre l’actualitat de Kosovo, un tema molt recurrent últimament, i massa sovint comparat amb el sobiranisme català. En aquest sentit, López va demostrar tenir una visió del país molt diferent de la d’Esquerra Republicana. Mentre aquests demanaven “un país de primera”, el secretari general de l’Institut Catalunya Futur menyspreava sense miraments “la petulea” de Kosovo, assegurant que els catalans que s’hi comparaven tenien problemes d’autoestima nacional. És a dir, que mentre Catalunya és, als seus ulls, un país (o regió, autonomia, territori) de primera, Kosovo no ens arriba ni a la sola de la sabata.

Dona jove 2.0

Els nous membres del govern de Zapatero es varen presentar ahir en societat. Un dels “batejos” més esperats fou el de Bibiana Aido, la nova ministra del nou ministeri d’Igualtat. Les aigües de l’esfera política estan remogudes amb tanta novetat. Aido, de 31 anys, és la ministra més jove que ha tingut mai Espanya: és la primera nascuda en el període democràtic. Tan nova és, que aquest ministeri és el primer càrrec que ocuparà. Fins al moment, destaca al seu currículum el càrrec de “Directora de la Agencia Andaluza para el Desarrollo del Flamenco de la Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía”. Nobilíssima causa la que la ocupà entre 2006 i 2008, però el salt directe al Ministeri d’Igualtat costa d’entendre. Si més no, Zapatero ha demostrat novament que no té complexes a l’hora de fer les coses, i ha apostat per un rejoveniment del seu entorn. Bibiana Aido, a més de ser dona i jove, és de les poques ministres que té blog: Amanece en Cádiz

Estudiants contra Bolonya. La no-herència de Maig del 68

Fa 40 anys uns estudiants es van rebel·lar, entre altres motius, perquè no els deixaven entrar a l’habitació de les noies. Podríem discutir si és lícit revolucionar un país per una menudesa com aquesta, com també és qüestionable per què hi ha més assistents als macrobotellones que a mobilitzacions d’altres tipus.

El moviment del 68 s’ha analitzat del dret i del revés, des de totes les tendències. Se li ha exprimit tot el suc que podia donar: la revolta sense objectius! L’alliberament sexual! El rebuig al treball! Sembla ser que els únics que seguim sords davant l’efemèride som precisament els hereus més directes d’aquell moviment. Què se n’ha fet del moviment estudiantil?

Malgastar un node

Necessitava una excusa.

He intentat retardar aquest moment tant com he pogut, però fins i tot les “autoritats acadèmiques” m’impedeixen seguir vivint al marge de la blogosfera. Des que César Calderón em va preguntar com podia dormir tranquil·la estudiant periodisme sense tenir un blog, la meva vida no ha estat la mateixa. No és que hagi dormit menys, però sí que hi he donat més voltes.

“Què hi explicaries en un blog?”, m’he preguntat sempre. La majoria dels blogs que he visitat tenen menys credibilitat que el 20Minutos. Això suposa una amenaça, però també una oportunitat: “Vigila no et converteixis en un blog més d’aquest majoria”, diu l’angelet. I el diable contesta: “Bah, total, fer-ho millor que depen de qui tampoc deu ser gaire complicat!”

I en això estem, iniciant un experiment que pot durar tant com l’assignatura que me l’ha fet obrir o que es pot convertir en alguna cosa més. El temps ho dirà, i mentrestant, l’anirem malgastant (o invertint) en infiltrar-nos a la blogosfera, aquesta meravellosa eina 2.0 que ens permet tenir vides paral·leles. Una nova i creativa manera de perdre més temps. Sumant-hi el Twitter, el Facebook, Last.fm i Youtube, dubto que tingui gaire temps per a la vida real…

Aquí deixo un node més a la xarxa. La majoria de blogs tenen el mateix preu que utilitat (0), o sigui que provarem de teure-li una mica de “plusvalor” (uf, quina paraula!) a aquesta tasca acadèmica i, com a mínim, que em serveixi per ser una mica més “modernilla”.

Visca les noves tecnologies

Qui pateix les bombes?

Quan hi ha una fuita de gas, els afectats són els qui s’intoxiquen. Quan hi ha un incendi, són els qui es cremen els qui pateixen. Quan hi ha un accident de trànsit, els accidentats són els qui anaven dins el cotxe.

Tots tres esdeveniments impacten en l’opinió pública. Fins i tot la classe política se’n fa ressò, si l’accident és de volada. Els atemptats terroristes, per la seva naturalesa perversa i despòtica, ens commouen molt més, també els polítics en parlen més… però no són pas els polítics els afectats.

García-Albiol criticava el sistema d’informació de l’estat, quan Zapatero assegurava que milloraria la situació en matèria de terrorisme i poc després esclatava la T-4. Insisteixo, esclatava la T-4, morien dues persones anònimes. Els afectats? Aquests dos ciutadans equatorians.

L’únic cas en què consideraríem que l’afectat o afectada és una tercera persona és quan es posen banyes, però mai quan es posen bombes. Cada cop queda més clar, però, que cada nova bomba que esclata, a qui afecta més és al seu remitent.