Sortint de l’ou

Fa 40 anys uns estudiants es van rebel·lar, entre altres motius, perquè no els deixaven entrar a l’habitació de les noies. Podríem discutir si és lícit revolucionar un país per una menudesa com aquesta, com també és qüestionable per què hi ha més assistents als macrobotellones que a mobilitzacions d’altres tipus.

El moviment del 68 s’ha analitzat del dret i del revés, des de totes les tendències. Se li ha exprimit tot el suc que podia donar: la revolta sense objectius! L’alliberament sexual! El rebuig al treball! Sembla ser que els únics que seguim sords davant l’efemèride som precisament els hereus més directes d’aquell moviment. Què se n’ha fet del moviment estudiantil?

El segle XXI comença, pels estudiants inquiets i rebels que segueixen creient en l’autoorganització, amb un panorama força complicat. Pels qui no ho tingueu massa per mà, l’estructura és la següent: cada facultat disposa, en principi, d’un col·lectiu autònom, denominat Assemblea. Aquestes es reuneixen un cop per setmana i, a més a més, es troben a la Coordinadora d’Assemblees de Facultat (CAF), on es consensuen activitats a nivell de Campus. A més de les assemblees, a les universitats hi ha diversos sindicats transversals. Alguns estan vinculats a partits polítics, com el Sindicato de Estudiantes (amb presència minoritària). Els dos sindicats amb major representació són l’Associació d’Estudiats Progressistes (AEP) i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Per acabar, tota aquesta col·lecció de col·lectius es troben amb menys freqüència a la Plataforma Mobilitzadora per la Universitat Pública (PMDUP).

La veritat és que el nou segle ve marcat per una paraula cada cop més suculenta per alguns, i més indigesta per a d’altres: Bolonya. L’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) és real, és un monstre que més o menys espanta a tothom. Alguns ja el tenen dins el llit (amb l’anomenat Pla Pilot), i d’altres es cobreixen les espatlles davant la imminent tempesta. Comissions de Plans d’Estudis, debats, xerrades informatives… fins i tot la Terribas va fer un “Especial Bolonya”! Veiem doncs, un sentiment d’incertesa generalitzat, un malestar que fa 40 anys hagués aixecat llambordes, i que ara no és canalitzat cap a cap cantó.

Què fan els moviments estudiantils? Vet-ho aqui:

1. Diuen “No a Bolonya”. És a dir: l’administració proposa un canvi, i el moviment estudiantil en pes s’hi declara en contra. Problema: el sistema educatiu actual és deplorable, i això ho veu tothom. No a Bolonya s’interpreta sovint com “no al canvi”. Una posició erròniament conservadora.

2. Es barallen entre ells: L’últim crit en el moviment estudiantil és la “moció de censura” que ha presentat SEPC per incompatibilitats amb AEP: ho marxen ells, o marxem nosaltres (de la PMDUP). I allò de “la unió fa la força”?

3. Equiparen la lluita anti-bolonya amb la lluita de classes, entre altres: Al costat de les pancartes de convocatòria segueixen apareixent estelades monumentals, falçs (?) i martells, i altres símbols políticament identitaris que, lluny d’unir, separen els estudiants entre milions de categories (despolititzats/polititzats, anarquistes/independentistes, etc).

Potser girar els ulls 40 anys enrere ens ajudaria a veure els nostres propis errors, i és que el Maig del 68 va aconseguir aglutinar una multitud diversa i plural, en unes mobilitzacions que van canviar les seves vides i, de retruc, les nostres.

1. “Siguem realistes, demanem l’impossible”: Dir “No a Bolonya” i quedar-se tan ample és simplista i covard. El nostre problema “estatal” és que, a molts països de la UE, els estudiants reben un sou per dedicar-se a estudiar (que retornaran en el futur en forma d’impostos). Per tant, aquests tindran més facilitats per estudiar amb un pla d’estudis que exigeix una dedicació exclusiva.

2. “La humanitat no serà feliç fins que l’últim buròcrata no sigui ofegat amb les entranyes de l’últim capitalista”: conscients del “divide y vencerás”, les diferents posicions polítiques s’uniren en la reivindicació d’una causa comú. Sindicats i assemblees només pensen en les seves diferències, i no en les seves potencialitats.

3. “Jo sóc marxista, de la tendència de Grouxo”: ridiculitzaven les ideologies polítiques, perquè el malestar era generalitzat. Un estudiant de Publicitat, per molts collarets TOUS que porti, estarà menys putejat que un de pedagogia, encara que vagi amb rastes? Més enllà de la lluita de classes, Bolonya ens afecta a tots: estudis a dedicació complerta, treballs cada setmana, plans d’estudis fets amb 2 mesos… no és seriós!

Diuen del Maig del 68 que va ser un “retorn al futur”, un “flash forward” del que esdevindrien les societats postmodernes, i sembla ser que en moltes coses va encertar. Pot ser, tanmateix, que la màgia del 68 hagi deseretat els seus actors i principals instigadors, els estudiants.