Desallotjament d’EXIT

EXIT ha estat una experiència nova a Barcelona. A un carrer de Plaça Catalunya, en un discret primer pis, durant els últims mesos s’hi han reunit joves -i no tant- amb ganes de fer coses noves. Pensament crític, autoformació, improvizació artística… quantes coses en un espai tan petit!

En tan poc temps han passat per aquell edifici personalitats com Tariq Alí, Richard Gott o Rossana Rossanda, a més de professors universitaris de Barcelona i Madrid i altres personalitats habituals del MACBA i el CCCB. Hi ha dues coses bàsiques que diferencien aquests dos espais del xiringuito EXIT: Mentre darrere dels altres dos hi ha la petjada de l’Ajuntament de Barcelona, EXIT s’autogestiona i s’autoorganitza, en una clara iniciativa de fer política des de baix. L’altra, és que era un espai okupat.

Fa poques hores han entrat els mossos d’esquadra, amb els paletes i el propietari de l’immoble, i han “desallotjat l’espai” (on no hi havia ningú). Els paletes han començat a desmuntar-lo. L’experiment d’EXIT ha acabat, o això sembla, però la iniciativa de les persones que l’han dut a terme de ben segur que no defallirà.

El desallotjament express d’EXIT coincideix amb les sentències que preveuen també el desallotjament del local de Magdalenes (on es reuneix, entre altres, el col·lectiu V de Vivienda), i del EPA Patio Maravillas (Madrid). Tots tres projectes han plantejat un nou model d’okupació, respectuós amb els veïns i que treballa pel barri, una política colaborativa, crítica i serena. Però l’Ajuntament de Barcelona (i de Madrid, pel que es veu), ho posa tot dins el mateix sac, ja no escolta a la ciutadania.

Volem espais per a les iniciatives populars!!

Sonrisas chapinas

Ojeo el último bestseller que ha llegado a la biblioteca del instituto, y no lo niego: se me pone la piel de gallina cuando veo las fotos, cuando leo las opiniones de los lectores, cuando repaso por encima las vicisitudes de Jaume Sanllorente, un joven periodista catalán que se imbrincó en el proyecto de salvar un orfanato en Bombay.

Y no puedo evitar pensar: “qué listo!” Cuanta gente hay que da su vida a algun proyecto? Sin embargo, no mucha, pero la mayoría quedan en el anonimato y no salen a la luz. Es más, no hace falta irse al otro lado del mundo para ayudar a la humanidad. Pero Sanllorente tiene la ventaja de ser periodista, dominar la palabra y tener los recursos para estremecer al lector.

Salvando las distancias, la historia me recuerda a la de Harold Waxenecker. Tuve la oportunidad de conocerle en Guatemala, y su historia es igual de estremecedora. Pero él la cuenta con calma, con ironía, con una sonrisa en la boca, y no tiene previsto escribir ningun libro, por lo menos sobre él.

Haroldo (su nuevo nombre desde hace 13 años) era un joven austríaco que se enroló, allá por 1995, en una brigada de apoyo a las guerrillas guatemaltecas. Después de 6 meses, sus compañeros europeos regresaron al Viejo Contintente, pero él permaneció con la guerrilla. Un año después se firmaron los acuerdos de paz y la guerrilla se desmovilizó. Lejos de decepcionarse, de tirar la toalla, Haroldo comprendió que quedaba mucho trabajo por hacer.

Doce años después de su llegada a Guatemala, Haroldo sigue al pie del cañón. Promoviendo redes de economía solidaria, dando clases en las escuelas populares de las comunidades de exguerrilleros y gestionando, desde hace un año -cuando le visitamos acababa de arrancar el proyecto- una editorial para los proyectos comunitarios.

Más de dos metros de rebeldía y sensibilidad, imposibles de olvidar.

L’explotació informativa

Avui he començat a estudiar per la recuperació de Projectes i Gestió de l’Empresa Informativa, assignatura “mare” de la carrera de periodisme (la-mare-que-la-va-parir), amb 10 crèdits apassionants sobre com es munta un negoci capitalista amb la informació com a matèria prima.

I amb dues pàgines m’he deprimit. Gràcies, Laura Bergés, per recordar-me que:

- El periodisme és una professió entre el benefici econòmic i el servei. Per tant, sovint s’ha de deixar de banda la responsabilitat social per ser competitius en el mercat.

- La matèria primera que fa servir és la informació, i per tant es nodreix de i produeix béns inmaterials.

- “Fa un ús intensiu del factor treball”, que és principalment un treball inmaterial, “cosa que fa difícil posar-hi un preu”.

- La característica principal d’aquesta empresa és la velocitat -rigurositat en els terminis d’entrega- i la flexibilitat -inestabilitat d’horaris-.

Saber que vaig escollir com a professió -espero ser a temps de repensar-m’hi- l’exemple paradigmàtic de l’explotació en la Societat del Coneixement és el que necessitava per motivar-me a no parar d’estudiar en tota la nit. Crec que deixaré que el temps passi i em quedaré a la biblioteca de l’institut fins a la jubilació.

Jove Tu També Pots… fugir de la ciutat!

Feia massa temps que no passava un diumenge improductiu als Amics de les Arts. Tota la tarda asseguda a la mateixa taula en bona companyia, ara arriben uns, ara uns altres se’n van, ara visites la taula del costat….

Tothom explica les seves vicissituds del cap de setmana i fas plans de futur que, sense sortir del bar, no es compliran mai. Però tot això sembla que ha de canviar: s’acosta l’estiu, i després d’un curs certament intens, roden molts projectes per les ments dels “amics”.

Tots estem d’examens, però ja pensem en Festa Major. Una festa per la qual no dono un duro, i contra la qual hem de crear estratègies. La primera hipòtesi és fugir de la ciutat durant l’infernal esdeveniment, amb propostes tant suculentes com Sant Cugat (i les seves barraques pijo-alternatives) o una visita a la Catalunya central, Vic. Segur que qualsevol d’aquestes dues Festes Majors supera amb escreix el super-cartell del Jove Tu També Pots d’enguany, del qual ja em puc imaginar el lema i on el grup principal és Opció K-95.

L’altra idea ha estat la de “canviar des de dins”. Ui, això és molt poc anti-sistema, molt “refor”, però pinta interessant. Es perfila la creació de “l’Associació de Joves Puntaires de Coixí” o qualsevol estupidesa que ens permeti posar-nos a l’organització de la Festa Major. Això sí, canviant el model i canviant, sobretot, els grups convidats.

Si el punk ha muerto, rumba en su tumba. Eskorzo és l’objectiu que ha rebut més suport, pel que ja s’han començat a moure contactes (en realitat ha estat una tarda productiva), acompanyats d’uns impepinables Che Sudaka (que ja enyorem) i d’altres grups divertits i originals.

Comença la creuada per fer de la festa major un espai interessant. Per començar, cal aconseguir que aquest any sigui l’últim de la llarga agonia que pateix l’espai jove de la nostra festa. I el boicot es perfila com l’opció més interessant. Algú té propostes pel 4-5-6 de juliol?